Amb un vestit de blau

Tu què sabies que cada vegada que em miraves
jo em perdia en el glaç que flotava als teus ulls.
I jo què sabia que també tu et perdies quan miran-te
tremolaves del glaç que flotava en els meus.

Jo m'encanva en les paraules quan no sabies que t'escoltava,
quan no sabia si eren paraules o les meves idees, que s'escapaven.
Si en els silencis ens enteníem, si sobraven les paraules,
diga'm, quantes faltarien per poder seguir escoltan-te?

Per què diries que algun dia comprendriem
el sentit d'aquells somriures que tant ens farien patir?
Per què és sempre aquell sentit de les converses
el que em recorda que segueixes estant aquí?

Ara em perdo en aquests ulls que no sabia ni que existien,
no imaginava que tornarien les papallones a la mirada.
En la fredor de cada glaç he vist una esquerda,
per provar de perdrem entre les gotes de tu.