Finals d'abril

Aquest cap de setmana hi ha hagut moltes emocions...

Pel divendres vaig avisar, i el concert no va decebre. Lori Meyers evoluciona a cada segon i està força bé veure que ho fa cap a millor. El seu pop sona al mateix estil de sempre però les cançons exprimeixen sentiments des de nous angles. Van sonar magnífics presentant el seu nou disc i rememorant les de sempre (a falta de Hostal Pimodan, que ja la deuen tenir bastant cremadeta).
Aquest nou disc està ple de frases èpiques; és senzillament deliciós...
- "no me preguntes hacia dónde vamos, es el secreto que mejor tengo guardado" (03-El secreto mejor guardado.mp3)
- "eres tú quien me hace ver la vida blanca y plateada, pero el tiempo nos separará" (08-Luciérnagas y mariposas.mp3)
- "ven a por mí, no me ves junto a la pared, hay tras de mí un reloj que ya se ha parado" (02-La busqueda del rol.mp3)
- "mi amor es inmigrante de tu corazón, a veces palpitante y otras con temor... y otras con terror... tendría que reconocer que no llevo razón" (12-Luces de Neón.mp3)
[més poesia a: http://www.musicoscopio.com/lori-meyers/letras/]

El dissabte més música, Maceo Parker al Black Music Festival de Girona.
Una banda espectacular, dos hores i mitja de funk en vena i un sabor de boca inmillorable. Des del bateria, fins a Maceo passant pel trombó, la guitarra i la resta de l'orquestra, un festival; de fet, tal i com va començar i va acabar el concert, una "funky fiesta", així va ser.
El que va ser saxo d'en James Brown durant 25 anys encara té molta corda i va tenir ballant a centenars de persones de totes les edats al recinte "La Mirona", a Salt (Girona).
Bon rotllo i molt bona música i companyia. Una nit sota estrelles sense contaminar que revitalitza cos i ment. És el que té el funky, que deixa somriures com el d'en Maceo a la foto :D

I per acabar el cap de setmana, però no per això menys... un petit salt en paracaigudes, des d'uns 4.000metres!!!! Diumenge vaig pujar amb els amics a Empúriabrava a deixar-nos anar en caiguda lliure durant 50 segons; descàrrega d'adrenalina per un tubo!!!! La sensació va ser brutal; no s'en diu volar, però deu estar a prop.
El fet és que ja era la segona vegada que ho intentàvem, perquè la primera vegada les condicions meteorològiques no ens ho van permetre; quan vam arribar també feia molt de vent, però cap a les 18h ens vam començar a preparar pel salt.
Un paracaigudista et prepara el material i t'explica més o menys com aniran les coses per allà dalt. Després d'esperar una estoneta i tenir temps de pensar unes quantes vegades "perquè??" o "això molarà moooolt, però que sigui ja!!!", cap a l'avió, i ja no hi ha volta enrere.
Mentre estàvem pujant és increíble com, tot i que estiguéssim allà dalt com sardines en llauna dins de l'avió, només veia al paracaigudista que saltava amb mi i com l'avió anava allunyant-se del terre. El temps passa volant allà dalt (com m'agraden els paradigmes del llenguatge...) i de seguida ens vam començar a preparar. Em vaig sentar a sobre del nano per enganxar-me a ell com una motxilla i de cop vaig veure a l'Ignasi que desapareixia del meu camp de visió. C'est parti!
Un, dos, tres... i poco cosa més, el paracaigudista es va enganxar a l'avió i jo em vaig suspendre tinguda per ell. Tres segons que van ser mil. xDDD, va ser el més acollonant; encara no estava volant, però estava sostinguda per un arnés a l'esquena a 4000metres d'altura, i no aconseguia a veure ni el que tenia a un metre (tot i que pensant-ho ara, amb la sang freda, suposo que no devia haver-hi res a la vista!!!). Aquests tres segons sense respirar i AHHHHHHHH!!!! ja estava volant després d'un tirabuixó a l'aire i ves a saber què més. I el fotògraf ja estava allà per dir-me "somriu"!!! Aguita. És increible mirar al terre i als voltants i no voler està enlloc més. Llibertat. Si existeix el paradís, la sensació ha de ser semblant.
Després vam obrir el paracaigudes (això ja estava dins dels plans...) i vam planejar per veure una mica més amb detall el que hi havia per allà, perquè fins llavors... més que el paissatge és disfruta de l'absència d'ell. Aterratge i un altre cop de peus a terre (un altre paradigma...). Una sensació per repetir; d'això també es diu droga.
[+ info: skydive]



A més...
he descobert una cançoneta que no coneixia... tinc pendent "La Habitación de Fermat", pero no sabia d'aquest regalet de Los Planetas (alguna coseta +); ja sé que arribo una mica tard.... Et pots imaginar que sempre m'enrecordo de tu... suposo que et deu passar igual amb els Pet Shop Boys... "porque quiero quedarme contigo siempre, puedes pedirme lo que tú quieres, que te mereces una corona de estrellas".

Diario de a bordo

Tot i que últimament les pràctiques a la uni i la feina han ocupat gaire bé tot el meu emps, aquest abril hi ha hagut lloc per un petit concert que es va fer gran en el moment que va começar. Les festes de primavera de l'hospitalet van portar per aquí tres grups que feia força que no veia. El dissabte passat van estar per Hospi: Dorian, Love of Lesbian i La Habitación Roja.
De Dorian només vaig escoltar la última cançó, així que no puc dir res. Ja hi ha algun post per aquí amb una cançoneta de les que posen els pèls de punta... tot i que en directe sonava bastant tecno (la última, clar).
Love of Lesbian van estar al nivell de bogeria habitual (amb disfressa de conill inclosa), i tocant grans conçons com 'Marlen, la vecina del ártico' o 'Maniobras de escapismo'. Aquest grup em va enamorar amb la primera cançó que vaig escolta d'ells, Houston tenemos un poema. Tot i que ja havíen fet més discos abans, començar a escoltar-los amb "Maniobras de escapismo" és un encert.
La Habitación Roja, contundents, com sempre, van trencar l'ambient amb les seves guitarres i van deixar joies com "El eje del mal" o "Escanvinavia". Més del mateix, sí, però molt bo.

Demà una altra oportunitat per als barcelonins i els qui es vulguin apropar a l'Apolo. Lori Meyers ve a presentar el seu nou disc, "Cronolánea". Havent sentit alguna de les noves cançons, això promet bastant, aquí una mostra, cada dia té més força. Encara esteu a temps!

Bé, bona nit i bona música.

Loving the enemy